No venim amb manual i tresimes


En aquest post vos present s’entrevista que me varen fer dissabte 04/08/2018 al programa “No venim amb manual” a IB3 Radio parlant de la feina que fa un psicòleg infantil a la consulta i més coses… En aquesta ocasió entre la colla d’entrevistadors hi ha una persona molt especial, el meu fill major, que va descobrint amb interès el món de la Radio.

a

Clicau aquí per escoltar el programa.

A


copib canal 4 tresimes.jpg


Divendres dia 03/11/17 vaig tenir l’oportunitat de participar al programa Salut i Força de Canal 4 Radio parlant a sobre la Síndrome de l’emperador.

El meu agraïment al Col·legi Oficial de Psicologia de les Illes Balears per confiar en mi per participar a l’espai de difusió que quinzenalment té en aquest programa.

Als següents enllaços podeu escoltar la meva participació al programa.

PRIMERA PART     –      SEGONA PART

Per acabar vos convit a llegir l’article de premsa que tenc publicat a Diario de Mallorca que dóna contingut en aquesta participació (Clica aquí per llegir l’article).


Logo Lila i els contes i tresimes psicologia

Ja tenim aquí el nou post de l’espai de col·laboració i divulgació entre Lila i els contes i tresimes psicologia. Aquesta vegada parlarem dels germans i Lila i els contes ens proposarà tres llibres com a eina d’intervenció.

PÍNDOLA INFORMATIVA:

D’On venen els nins?
En funció de l’edat aprofundirem més o manco en l’explicació:

• Entre els 3 i 4 anys d’edat ja comencen a sorgir les preguntes. En aquests casos convé fer alguna analogia com la de la sembra de la llavor, a més d’explicar-li com ell pegava potadetes o es movia dins la panxa de la mare, li agradarà.
• Si el nin té entre 5 i 6 anys les preguntes solen ser més específiques, així que no tenguis por d’anomenar cada cosa pel seu nom. Alguns llibres o il•lustracions poden ser tremendament útils per explicar-li al teu fill d’on vénen els nens.
• Prop dels 7 i 8 anys ja tenen major consciència del seu cos i de les clares diferències entre un nin i una nina. Saben que els homes tenen un penis i les dones una vagina, per la qual cosa el llenguatge a usar ha de ser més clar.
• Als 9 i 10 anys ja tenen una idea sobre el sexe i se’ls hi ha d’explicar que els nins vénen al món quan els pares tenen un grau de maduresa i sobretot en un acte que es fa amb sentiments d’ambdues parts.

Hi ha un recurs ( http://www.xtec.cat/~mpuigpe1/nens/ ) molt interessant que es pot utilitzar a partir dels 5-6 anys on s’explica de manera molt correcta, clara i amb imatges aquest procés vital.

Escolta al teu fill amb atenció, de vegades una simple resposta basta per buidar tots els seus dubtes. No intentis desviar la conversa o tallar-la, això solament ampliarà la seva inquietud. No t’estranyis si una vegada va rebre una resposta i no torna a esmentar el tema, l’important és que sempre estiguis en disposició per donar-li la informació correcta.

 

Preparació per rebre a un germanet.
L’arribada d’un germà, és una situació d’estrès (nova, que no comprèn, …), i hem d’aprendre a afrontar-la amb la major naturalitat del món, com ho facem influirà en com ho assumeixi ell. A continuació vos deix una sèrie de consells per afrontar aquesta situació:

1. Durant l’embaràs explica-li els canvis que vagis sentint perquè es senti inclòs, explica-li el procés tal com ocorre amb paraules senzilles i digues-li que així també és com es va formar ell.
2. Perquè comenci a comprendre que el seu germanet és un nin igual que ell, és aconsellable que senti les potades del bebè o que escolti els batecs del seu cor.
3. Implica al nen en la preparació de l’arribada del bebè. Pot col•laboració en triar el nom, i des d’aquest moment ens referirem al bebè sempre amb aquest nom, perquè entengui que es tracta d’una persona diferent a mamà encara que estigui en la seva panxa.
4. Explica-li que, quan el bebè hagi de sortir, hauràs d’anar a l’hospital perquè t’ajudin els metges, i que algú s’encarregarà de cuidar d’ell fins que torneu a casa tots junts.
5. Preparar amb temps l’habitació i les compres del bebè, perquè els canvis es produeixin a poc a poc.
6. Organitzar-se per passar una estona tot sol amb el nin, per exemple l’hora del bany, perquè sàpiga que pot seguir comptant amb la seva mamà, i que és una activitat només pels dos.
7. Assegura’t de tenir en compte els seus sentiments, pregunta-li si està feliç amb el seu germanet, si li agrada, i anima’l a participar en la seva cura canviant el bolquer, engronsar el bressol o fer el bany, perquè se senti més major i responsable.
8. Quan el bebè neixi, que el nin faci visites a l’hospital per comprovar que la mare està bé i que per conèixer a l seu germà. Es recomana tornar a casa el més aviat possible per tornar a la “normalitat”.
9. Explica-li que el seu germà és un bebè i requereix moltes cures i atenció, igual que ell els va rebre en néixer, i que ha de col•laborar en la seva cura.
10. Explica-li els avantatges que té tenir un germà petit, i que entengui el molt que va a gaudir jugant amb ell quan sigui major.

 

Estratègies per manejar la gelosia.
La gelosia infantil és un sentiment natural que sorgeix en el nin quan se sent desplaçat. Consisteix a sentir odi i rebuig cap a persones a les que estima molt. El fet que sigui un sentiment contradictori és el que més dificulta el seu maneig. Què podem fer?:

– En primer lloc, intentar entendre què és el que provoca la gelosia.
– Deixar que el nin expressi el que sent, d’una forma adequada, que no resulti nociva per a ell ni per a uns altres.
– Evitar realitzar compensacions de tipus material, ja que el que els nins troben a faltar en aquestes ocasions és la nostra companyia i atenció, no el fet de tenir una jugueta o un regal.
– Evitar realitzar comparacions entre fills.
– Cercar moments per dedicar-se únicament a cada fill per separat.
– Ensenyar a compartir.

Font: kidshealth.org

 

LLIBRES RECOMANATS PER TREBALLAR TEMES RELACIONATS AMB GERMANS:

 

La mamà va pondre un ou

La mamà va pondre un ou.

Autora: Babel Col.

Editorial: Destino.

A qui no han fet mai aquesta pregunta? Mamà, d’on venen els nins? Buff, el primer de tot és badar la boca, esbufegar i voler-se amagar davall d’una pedra. Aquest conte és una solució per aquest moment d’incertesa. La mamà va pondre un ou és un llibre divertit i senzill que ajuda a explicar als nins com es concep una criatura. El més interessant de la història és que després que els pares s’inventin mil explicacions recargolades per contar als fills d’on venen els nins, són aquests qui d’una manera natural corregeixen els adults i els expliquen la veritat de tot plegat.


Tu i jo. El conte més bonic del món

Tu i jo. El conte més bonic del món.

Autora: Elisenda Roca.

Editorial: Combel.

Sempre recoman aquest conte quan qualque mamà em diu que espera un infant i que vol un conte per preparar al qui serà el germà gran per a l’arribada del nou membre de la família. I és que és cert, no sé si Tu i jo és el conte més bonic del món, però segur que és un dels que més s’hi acosta. És una narració en vers, on la veu principal és la del germà gran i explica el procés des que li diuen que la mare té un nin dins la panxa fins que arriba a casa i hi conviuen. No amaga cap detall ni es deixa cap etapa, però ajuda a fer veure que un germà és el millor regal que et poden fer els teus pares i el paper cabdal que tenen els germans grans en la criança dels petits.


 Es ven germa petitEs ven germà petit.

Autors: Stefan Booner i Marja Meijer.

Editorial: Símbol edicions.

Tot i que ja hem dit abans que els germans són  el millor regal del món, la veritat és que de vegades en són un d’enverinat. Els germans grans han d’aguantar que els petits els treguin, el rompin o els amaguin les coses, que els segueixin allà on van, que plorin i remuguin i se surtin amb la seva perquè són més petits i, és clar, de vegades cansa. A la protagonista de la història li passa això mateix i per tant decideix posar un anunci que diu: Es ven germà petit. Un veïnat ho veu i decideix acceptar la proposta i se’n du el petit a ca seva. La nina tarda poc a enyorar l’infant; no té amb qui jugar, hi ha molt de silenci, es banya tota sola… El veïnat, d’altra banda, aviat n’està fart  d’aquell marrec cridaner i decideix tornar-l’hi. Quan ella el veu a la porta se n’adóna de com l’estima.


 

padres deporte golf.jpg


A continuación os presento el contenido de la partición de esta mañana de tresimes psicologia en el programa Swing de la Radio (101.4 FM) hablando sobre el rol de los padres en el desarrollo de la actividad deportiva de los hijos.

Desde estas líneas mi agradecimiento al equipo del Programa Swing de la Radio por confiar de nuevo en mi.


“Me siento triste cuando mi padre me regaña después del torneo. Me dice que no he jugado con intensidad, que así no nunca mejorará mi handycap, que fallo en los golpes más sencillos porque me falta concentración. Y mi madre le apoya. Dice que juego como si no me importara ganar. También me echan en cara que se gasten dinero en mí y que me dedican muchas horas llevándome y recogiéndome de los entrenos. A mí me gusta el golf, me gusta aprender cosas nuevas, dar un buen golpe, estar con amigos, ganar, pero tampoco me importa mucho perder, porque eso es lo que nos dice el entrenador. Pero últimamente ya no disfruto, voy a los torneos nervioso, pensando que si no le gusto a mi padre, luego tendremos una charla (ya me entendéis..). Vale la pena seguir viniendo cuando ya no disfruto? Pero si decido no jugar más, también les voy a decepcionar”.

(Texto adaptado de Patricia Ramírez).

TIPOS DE PADRES TÓXICOS
Sobreprotectores, resolviendo lo que haga falta en pos del mejor rendimiento.

El entrenador, excesivamente crítico y exigente.

El indeferente, también llamado padre taxista. Se trata de “colocar al niño” unas horas a la semana.

Los dos primeros tipos de padres generan presión innecesaria, exigiendo resultados y poniendo unas expectativas por encima de lo que el entrenador o el club esperan del niño; favoreciendo el abandono de la actividad.

RECOMENDACIONES PARA DESARROLLAR UN ROL POSITIVO COMO PADRES:

– Anteponer la felicidad y el bienestar del niño frente a la exigencia del rendimiento.

– Aceptar el papel del entrenador, sin realizar interferencias en sus instrucciones y planteamientos.

– Aceptar los éxitos y fracasos de los hijos, facilitando que centre su atención en la mejora y quitando importancia al resultado, todo ello en un ambiente de respeto al contrario y a los jueces.

– Mostrar una dedicación e interés adecuado, dando apoyo y ánimos tanto en los entrenamientos como en las competiciones.

 

 

En el post d’avui vos present un nou espai d’aquest blog, Entrevistes. Avui tractarem el tema de la conducta antisocial de la mà d’un referent autonòmic en aquesta matèria, el psicòleg Bernat Vidal.

 

Esper que vos agradi!!!

 


Bernat Vidal i frase


Entrevistador (E): ¿Nos podría describir brevemente su trayectoria profesional?
Bernat Vidal (BV): Entre a trabajar al CS Pinaret en Enero del 2001. El recorrido funcional en el centro es: 1 año (no completo) Educador de centro; 10 años de Subdirector; 4 años Psicólogo; De entonces hasta el presente, Director del centro.

 

E: ¿Por qué escogió esta temática?
BV: Desde que cursé la carrera de psicología, la rama de delictiva es el área de conocimiento que mas me interesaba. A falta de campo de ampliación de estudios en esa época a nivel de especialización o formación complementaria opté por la práctica laboral directa como fuente de conocimiento, haciendo de esto mi profesión.

 

E: ¿A que nos referimos cuando hablamos de conducta antisocial, psicopatía y delincuencia juvenil?
BV: A un patrón de comportamiento estable que correlaciona con actos contra norma con graves consecuencias para víctimas, estado e instituciones.
Es, evidentemente, una conducta y con los mismos mimbres que otras se puede orquestar tanto su análisis como intervención. Pero las particularidades de las variables que influyen y las graves consecuencias personales y sociales que provocan obligan a un estudio particular junto con una intervención diferenciada.
Este fenómeno conductual no es nuevo, lo que ocurre es que en los últimos 100 años se han producido espectaculares avances en su análisis y tratamiento al punto de especializar la disciplina con independencia de otras. ¿Por qué?: pues la ciencia avanza siempre desde la necesidad y esta la generan los estados, que en este mismo periodo temporal, han asumido de forma más tutelar la protección de las personas en su territorio junto con sus bienes lo que obliga a penalizar actos contra los protegidos pero a la vez el deber de tratar e intervenir con los agresores.

 

E: ¿Qué factores explican la aparición, la reincidencia y el abandono de este tipo de comportamientos?
BV: Evidentemente multivariable. En tres grandes áreas: Personal, Socio-familiar y Comunitaria. Con una buena mezcla de factores estáticos y dinámicos que provocan un resultado tremendamente ideográfico (particular, individual y único) en un momento temporal concreto.
De este modo podemos encontrar variables como el consumo de sustancias importantes en la evaluación no por sí mismas sino como peso en la combinación ideográfica en una persona, mezclándose con otras muchas variables, en un momento determinado de su etapa vital. La respuesta, conducta antisocial, genera otras respuestas en el ejecutor que aumentan o disminuyen (pero no es el caso) las probabilidades de repetición ante situaciones similares.
Existen listados de variables con mayor grado de presencia en análisis delictivos dentro de cada una de las áreas comentadas. Pero lo verdaderamente importante es la combinación espectacular entre ellas que pueden llegar a ejercer en una persona y no en otra para emerger una conducta violenta o contra norma.
Dentro de las variables analizadas y su peso ponderado en una persona X, debemos de comenzar a cambiar la visión absolutista de todo o nada. O es impulsivo o tiene buen autocontrol. No. Las líneas actuales marcan una visión más dimensional de las variables o factores a analizar donde la persona puede moverse en ese continúo acercándose a un Factor Protector o de Riesgo (polos del continuo) no de un modo absoluto sino relativo y gradual.
Con respecto al desistimiento delictivo ocurre algo similar. Es un proceso complejo y multifactorial con una dificultad añadida. Su inicio es tan difuso que genera confusión con una especie de generación espontanea. Parece que una persona se levante un primero de año y comienza a dejar de hacer actos anti-norma para abrazar la conducta pro-social. No es, evidentemente, nada parecido. El inicio del desistimiento es insidioso y poco estudiado. Una subárea de conocimiento que deberíamos explotar para poderla precipitar. Si un elevado porcentaje de personas que delinquen lo dejaran de hacer tarde o temprano, cuanto antes y mejor conozcamos las variables que influyen en ellas (y no en otras) antes podremos actuar acortando años carreras delictivas.

 

E: En líneas generales, ¿Cómo se puede intervenir sobre esta población?
BV: Diferenciamos claramente el abordaje desde una institución o desde medio abierto por los condicionantes que contrae pero también por el diferente perfil delictivo – personal del atendido.
En líneas generales, de la exhaustiva evaluación desde la psicología de la delincuencia y la criminología se debe concluir un nivel de riesgo de conducta antisocial / delincuencial que es la base para establecer unos objetivos de tratamiento con el fin de reducir esos niveles. ¿Cómo? A través de los programas de contenido que tengamos al alcance para el caso (y el “para el caso” es importante ya que no todo vale por el compromiso de hacer algo llegando a ser contraproducente si no es adecuado para la persona atendida).
Es importante puntualizar que el proceso de Evaluación – Tratamiento – Evaluación continuo mientras dura la medida judicial, o se llega al suelo de riesgo de reincidencia, es sobre todas las áreas del caso y no únicamente la personal.

 

E: Con los recursos de que disponemos en nuestra comunidad, ¿Es viable la reinserción?
BV: Es muy complicada si seguimos la argumentación del punto anterior. Los programas de contenido para poder atacar los objetivos del caso que nos permiten reducir riesgo deben ser muy ajustados a la evaluación realizada. Esto nos lleva a la necesidad de contar con un abanico amplio de para poder personalizar y dejar el “pan para todos” para otras áreas (y no me refiero precisamente a la prevención donde también esta técnica genera más problemas que inocula conductas antisociales futuras).

 

E: Como sociedad, ¿Qué podríamos cambiar para favorecer la reinserción de los delincuentes juveniles y evitar la reincidencia?
BV: En el despacho de Dirección del CS Pinaret tenemos una frase impresa (entre muchas fotos de fútbol y música) de un tal Pitágoras de Samos: “Educad a los niños y no será necesario castigar a los hombres”. Es tan contundente como real.
Cuanto antes se eduque, mejor. Reclamar como grito al cielo las dos A de la educación parental / social: Autoridad / Afecto.

 

E: Desde las instituciones, ¿Qué habría que tener en cuenta para reducir la delincuencia juvenil?
BV: Mejorar la especialización de los profesionales que trabajan en ellas.
Mejorar y ampliar la coordinación cooperativa entre instituciones. Compartir conocimientos hará crecer el área X y redundará en una mejor intervención general.

 

E: ¿Por qué parece interesar más el agresor que la víctima en el estudio de este campo de conocimiento?
BV: Buena pregunta.
Es cierto. El foco está en el agresor porque puede causar víctimas o daños en plural.
Un área de conocimiento de la criminología es la victimología o la evaluación – tratamiento de la víctima tanto para una mejor atención como generar su estudio como área. Se entiende que desde el punto de vista de la víctima se puede actuar en los tres niveles de prevención.
Como en todo lo que empieza, se necesita tiempo, dinero y profesionales implicados en su avance.
Un hándicap importante en esta área es la visión social de víctima a gran escala como miembros de una asociación de damnificados. Esto se aleja de la necesidad comentada líneas atrás.

 

E: ¿Quiere añadir alguna cuestión más?
BV: Gracias por las preguntas. Alejadas de drama y cuestiones escatológicas. Y gracias por enfocar a un mundo poco conocido pero que genera gran opinión pública.

 

E: Muchas gracias por su colaboración.

 

Logo Lila i els contes, Neurona  i tresimes psicologia.jpeg

Ja tenim aquí el nou post de l’espai de col·laboració i divulgació entre Lila i els contes, Neurona 2020 i tresimes psicologia. Aquesta vegada parlarem de negociació; i a continuació Lila i els contes i Neurona 2020 ens presenten el joc Catan.

 PÍNDOLA INFORMATIVA:

Negociació.jpg

JOC RECOMANAT:

https://i1.wp.com/devir.es/wp-content/uploads/2016/11/Catan-basico-bodegon-web.jpg


Catan és un joc de gestió de recursos creat per Klaus Teuber. Es tracta d’un joc de taula on els jugadors han de desenvolupar les seves capacitats d’estratègia i negociació amb altres jugadors.

 

Al joc encarnem a uns colons que arriben a l’illa de Catan per a construir una civilització amb els recursos dels quals disposem i els que siguem capaços de negociar amb els nostres companys per construir poblats, ciutats i carreteres i establir rutes comercials.

 

Aquest joc té poc d’atzar. En canvi l’estratègia és bàsica per poder guanyar als oponents i cal conèixer la dels nostres oponents i tractar de frustrar-la per poder guanyar.

 

Una altra capacitat molt important en Catan, és la capacitat de negociació. A Catan, per al correcte desenvolupament de l’estratègia haurem d’aconseguir recursos. Aquests recursos són escassos. És molt important que tinguem la capacitat de negociar amb els nostres oponents per poder aconseguir-los i d’aquesta manera arribar a l’èxit.

 

La dinàmica del joc és senzilla, es tracta d’un tauler en forma hexagonal (que es munta a cada partida, de manera que sempre és diferent) que representa una superfície anomenada “Illa de Catan”, on tindrem caselles que representen cadascuna un tipus de matèria primera (fusta, pedra, palla i or). Llançarem els daus a l’aire i anirem rebent matèries primeres les quals seran necessàries per construir la nostra Ciutat dins de l’Illa.

 

La versió bàsica de Catan és per jugar màxim 4 jugadors però hi ha ampliacions per poder jugar més persones. Aquí pots veure un vídeo de la web oficial de Devir el fabricant oficial del Joc de taula Els Colons de Catan (https://www.youtube.com/watch?v=3t0BVFjhhCA). A més, perquè també puguin jugar els més petit, recentment s’ha publicat Catan Junior, amb el que es pot jugar a partir dels 6 anys i les partides són sensiblement més curtes.

 

Us adjuntem el reglament, per si li voleu donar un cop d’ull. I recordeu, que també existeix la versió de Catan de viatges, Catan en joc de cartes, i Catan en joc de daus, per dur-lo amb nosaltres aquests mesos d’estiu.

 

Reglament: http://wp.devir.es/wp-content/uploads/2014/04/Catan-ManualDeLosColonos-Reglas.pdf

 

Aquesta vegada vos contaré una història personal per introduir el tema que ens ocupa al post d’avui.

 

El cap de setmana passat vàrem anar 11 famílies (21 pares i mares i 21 nins i nines) a passar dos dies al Casal de Colònies de la Colònia de Sant Pere. És una activitat que ja fa dos anys que feim amb un grupet de s’escola i l’objectiu es passar-ho el millor possible en família.

 

En guany vaig decidir organitzar una gimcana per donar contingut al dissabte horabaixa i fer una activitat divertida on pares i fills compartien joc, espai i normes, perseguint el mateix objectiu, passar una estona divertida i si el cas guanyar el premi.

 

A les següents fotografies podeu veure com ens ho passarem de bé.


Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


I ara entrant en matèria voldria transmetre-vos la importància d’invertir temps jugant amb els nostres fills amb un conjunt d’efectes que es produeixen:

Conèixer millor als fills: A través del joc els nins ens expliquen els seus temors, les seves preocupacions i inquietuds, en lloc de fer interrogatoris que només bloquegen als nins provau a jugar més amb ell i que vos transmetin a través del joc allò que senten.

Transmetre’ls valors: El joc és una oportunitat on poden transmetre tots aquells valors que nosaltres tenim interioritzats i que de vegades no sabem com transmetre (justícia, cooperació, respecte, etc.), a més també els ajuda a regular i controlar les seves emocions i a reconèixer les emocions dels altres.

Aporta seguretat al nin: Jugar junts reforça el vincle i genera en el nin una sensació de tranquil·litat i benestar.

Afavorir un clima de confiança: En totes les casa en les quals es juga molt es genera un clima de confiança, al nin li agrada la companyia dels seus pares i passar moments al costat d’ells, a més la llar es torna un entorn veritablement positiu.

El vostre fill és més feliç: Com més t’impliquis en el seu joc més feliç serà el teu fill, la majoria de nens que juguen bastant amb els seus pares són més alegres i amb un estat d’ànim més elevat, està comprovat i sinó comprova-ho tu mateix.

 – Temps de qualitat junts: El temps que es passa jugant és temps de qualitat, no serveix de res estar al costat del nin sinó li dedicam atenció (exemple mirant el mòbil o l’ordinador), l’important és estar al costat d’ell però fent activitats junts. Podem utilitzar aquests moments de joc per apartar-nos de l’estrès i els problemes diaris, és un moment únic, màgic i irrepetible.

Font: ommicrono.elespanol.com

Des de d’aquestes línies no em cansaré de convidar-vos a jugar amb els vostres fills i filles per tastar de primera mà tots aquests beneficis.

Finalment per tancar aquest post el meu agraïment més sentit al grup de famílies de l’escola que per segon any consecutiu hem compartit aquest dies inoblidables a la Colònia de Sant Pere. L’any qui ve més i si és possible millor!!!

 

Logo Lila i els contes i tresimes psicologia

Ja tenim aquí el nou post de l’espai de col·laboració i divulgació entre Lila i els contes i tresimes psicologia. Aquesta vegada parlarem d’enrabiades i Lila i els contes ens proposarà tres llibres com a eina d’intervenció.

PÍNDOLA INFORMATIVA:

Què són les enrabiades?

– Part del desenvolupament, apareixen entre els 1,5 i 4 anys.

– El més habitual és plorar, cridar, potadetes, tirar-se al terra, rompre objectes i s‘observa un oposicionisme extrem a qualsevol indicació que els hi donam. Duren entre 5 i 10 minuts.

– Són una forma descontrolada d’expressar  un desig o necessitat no s’ha satisfet.

– El comportament que s’observa durant una enrabiada està relacionat amb la falta de maduresa del llenguatge com a mitjà d’expressió.

– L’objectiu d’una enrabiada no és molestar als pares/mares, sinó aconseguir satisfer els seus desitjos/necessitats.

– Les causes més comuns són: frustració, cansament, sobreexcitació, procés evolutiu d’individualització i autoafirmació…

Estratègies de prevenció.

Quan està tranquil…

– Assegurar que les necessitats bàsiques estiguin cobertes: gana, son, fred/calor, atenció, relació afectiva…

– Reconèixer i lloar efusivament  al llarg del dia els comportaments adequats.

– Oferir opcions a l’hora de donar indicacions. Aquesta estratègia afavoreix el control percebut per part del nin/a a l’hora de triar. Ex. De postres pots triar entre: flam, iogurt o plàtan.

– Retirar de la vista, en la mesura del possible, el que sabem que pot provocar una enrabiada. Ex. Un objecte que no pot tocar, un aliment que no pot menjar…

– Evitar un to impositiu a l’hora de donar indicacions. S’ha de parlar d’una manera agradable i alegre.

Quan ja hi ha indicis…

– Observació dels indicis d’aparició d’una enrabiada. Ex. Evitar contacte ocular, no escoltar, bufar, tensió muscular…

– Utilitzar estratègies per despistar. Ex. Hem de fer un trajecte amb bus i el nin no vol. Acabam pujant al bus i observam que està nerviós. En aquest moment se li proposa que anem contant tots els cotxes vermells que vegem pel carrer.

– Canviar d’entorn. Ex. Estam a una festa familiar i la nina ens demana menjar un aliment que ha vist sobre la taula però que ella no pot menjar. Davant la negativa comença a posar-se nerviosa. En aquest moment ens anam amb la nina a un altra habitació per parlar amb ella i tractar de reconduir la situació.

Com manejam les enrabiades?

Les següents indicacions s’han d’aplicar durant els 5-10’ que dura una enrabiada. Perquè l’estratègia funcioni tots els cuidadors han d’actuar de la mateixa manera en totes les enrabiades.

– Hi ha que mantenir-se ferm amb la indicació que s’ha donat. Així evitarem la relació enrabiada → aconsegueix el que vull.

– Hem de mantenir el control de la situació i de les nostres emocions per no generar inseguretat i perquè som un model de conducta.

– En la mesura del possible, canviarem d’entorn. Ens anirem a un altra habitació o a un lloc més apartat.

– És essencial restar importància a les enrabiades quan aquestes s’estan produint, mostrar certa indiferència i no concedir al nin/a una especial atenció quan manifesta aquestes conductes.

– Tot canvia si ha risc de lesionar-se, lesionar als altres o rompre objectes. En aquest cas amb una actitud ferma es realitzarà una contenció i un canvi d’entorn fins que es pugui assegurar la seguretat del nin/a.

– En cas d’haver de parlar amb el nin/a serà si no crida, ni plora i utilitzarem frases curtes assegurant-nos que ens mira i ens atén.

– Quan ja no hi hagi risc de fer-se mal se li ha donar el temps i l’espai necessari perquè es tranquil·litzi.

– Quan comencem a aplicar aquestes indicacions s’observarà un lleuger augmenten de les enrabiades que després gradualment aniran disminuint.

Que hem de fer després?

– Un cop ha acabat l’enrabiada sense que el nin/a hagi aconseguit el que volia amb aquest comportament. La forma d’actuar es la següent:

     · Els cuidadors contendran les seves emocions davant el nin/a.

     · Es pot reforçar el control emocional que està tenint un cop està tranquil.

     · Es tracta de normalitzar la situació continuant amb les rutines habituals i aplicant les recomanacions de prevenció.

Quan hem de demanar ajuda?

– Quan les enrabiades apareixen més enllà dels 4 anys.

– Si el comportament és molt agressiu, arribant a causar lesions als cuidadors o a si mateix/a o sistemàticament romp objectes.

– Si durant l’enrabiada contén la respiració fins a l’acubament.

– Si s’observa un retrocés evolutiu (control d’esfínters, autonomia, etc…), mal de cap o mal de panxa relacionats amb les enrabiades, es nega a menjar/dormir o malsons freqüents.

– Quan els cuidadors sentin impotència per falta d’estratègies d’afrontament a les enrabiades.

 

LLIBRES RECOMANATS PER TREBALLAR LES ENRABIADES:

Quina rebequeria

Quina rebequeria
Autora: Mireille Allance
Editorial: Corimbo

Tots els nines i nines fan qualque vegada una rebequeria. En aquest conte, a través del seu protagonista, en Robert, veurem com la ràbia es materialitza en forma de monstre que puja per la gola de l’infant. Aquest és un conte perfecte per treballar la ira tant a casa com a l’escola per a infants de 3 a 6 anys.


El pot de les enrabiades

El pot de les enrabiades
Autora:M.Àngels Juanmiquel
Il·lustradora:Màriam Ben-Arab
Editorial: Barcanova

Aquest llibre és per a nins i nines a partir de 7 anys. En aquest cas la protagonista és na Paula que quan s’enfada, i això li passa sovint, diu paraules molt gruixudes. Els seus pares un dia van al mercat i li compren un regal molt especial, un pot. La nina decidirà fer-lo servir per amollar-hi totes aquelles paraules malsonants per les quals la castiguen dia sí dia també. L’autora, a més d’oferir-nos una dinàmica per treballar la ràbia, ens proposa un joc lingüístic, ja que na Paula anirà perdent una consonat cada vegada que expulsi les paraules gruixudes dins el pot i per recuperar-les haurà de treballar amb les consonats oclusives i amb paraules compostes.


La nena que sempre deia no

La nena que sempre deia NO.
Autora: Swann Meralli i Carole Cróuzet
Editorial: Picarona

Aquest és un conte amb un text molt senzill, però amb unes il•lustracions molt expressives i divertides. Com el títol indica la història parla d’una nina que li demanis allò que li demanis sempre respon amb un enorme NO!. Però un dia aprendrà que si sempre diu no s’arrisca a no sentir mai un SÍ!

 

https://innovandocoaching.files.wordpress.com/2013/07/551351_134849146705388_1524579026_n.jpg?w=720

Entre els motius pels quals la gent s’apunta al gimnàs tenim, millorar la salut cardiovascular, guanyar múscul o tenir un cos de pel·lícula. A més d’això, hi ha altres efectes positius que podem aconseguir amb la pràctica d’activitat física regular, com són els beneficis psicològics.

Tant si acostumes a practicar exercici diàriament, com si ets dels que et costa posar-te el xandall, aquests són els beneficis psicològics de practicar exercici físic:

1. Produeix químics de la felicitat

Córrer uns quants quilòmetres pot ser dur, però mereix la pena! L’exercici afavoreix l’alliberament de endorfines, unes substàncies químiques que produeixen sensació de felicitat i eufòria. Els estudis han demostrat que fins i tot poden alleujar símptomes de la depressió. Tan sols practicant exercici 3 dies a la setmana durant mitja hora pots millorar el teu humor instantàniament.

2. Redueix l’estrès

Després d’un dia dur de treball, no hi ha res millor que anar a desconnectar jugant al pàdel, entrenant al gimnàs o corrent per la platja. A més, l’exercici incrementa la producció de norepirefrina (noradrenalina), un químic que pot modular la resposta del cervell front a l’estrès. Així que posa’t la roba d’esport i a suar una miqueta, que l’exercici millora l’habilitat del nostre cos a l’hora d’afrontar la tensió que l’estrès produeix després de tanta oficina i tantes preocupacions del dia a dia.

3. Millora l’autoestima

Veure’t millor físicament et farà sentir bé. L’exercici continu millorarà la imatge de tu mateix i millorarà la teva autoestima. Independentment del pes, l’edat o el sexe, l’exercici físic pot elevar la percepció positiva de l’atractiu d’un mateix, i en conseqüència, fer que et valoris més.

4. Millora les teves relacions socials

A mesura que la percepció de tu mateix i la teva salut emocional milloren, les teves relacions socials també poden millorar. A causa del teu augment d’autoconfiança tindràs més possibilitats d’arribar als altres, i si participes en classes dirigides o realitzes esport en grup, és d’esperar que coneguis gent nova.

5. Alleuja l’ansietat

Els neurotransmissors alliberats durant i després de practicar exercici poden ajudar a la gent que sofreix ansietat a calmar-se. Un passeig amb bicicleta o algun exercici aeròbic de mitjana o alta intensitat, poden reduir els símptomes que l’ansietat produeix.

6. Prevé el deteriorament cognitiu

A mesura que ens fem majors s’incrementa el risc de sofrir malalties degeneratives com l’Alzheimer, especialment a partir dels 45 anys. Realitzant activitat física principalment entre els 25 i els 45 anys s’aconsegueix augmentar les substàncies químiques del cervell que prevenen la degeneració de les neurones de l’hipocamp. A més, practicar exercici físic de forma regular i adaptant l’exigència per a majors, està associat amb un menor risc de mortalitat. Principalment, com a conseqüència d’un efecte protector cardiovascular, l’activitat física disminueix el risc de sofrir un infart cerebral i millora la funció cognitiva reduint el risc de patir demència i Alzheimer.

7. Millora la teva memòria

Practicar exercici regularment millora la memòria i l’habilitat d’aprendre coses noves, doncs incrementa la producció de cèl·lules de l’hipocamp que són responsables de la memòria i l’aprenentatge. La recerca en aquest camp relaciona positivament el desenvolupament cerebral dels nins amb la condició física dels mateixos. Això no només succeeix en el cas dels menors, els majors també poden millorar la seva memòria amb entrenament físic regular.

8. Augmenta la capacitat cerebral

En fer exercici el teu cervell produeix més neurones i més connexions entre elles, fenomen que es coneix com neurogènesi. Per tant, el teu cervell guanyarà forma i augmentarà la seva capacitat d’aprenentatge.

9. Ajuda a ser més productiu

Recent estudis han demostrat que el treballadors que practiquen exercici o esport regularment són més productius i tenen més energia que els seus companys sedentaris. A més, si acudim a practicar esport al migdia, en la pausa del menjar, o abans d’anar a treballar, l’activitat ens ajudarà a mantenir-nos més actius al llarg de la jornada, evitant moments de baixada o de falta d’atenció en el treball.

10. Ajuda a controlar l’addicció

El cervell allibera dopamina (la substància de la recompensa) en resposta a un estímul plaent com el sexe, les drogues o els aliments. Desafortunadament, hi ha gent que es torna addicta i dependent a les substàncies que produeixen el seu alliberament en grans quantitats. La pràctica d’exercici pot ajudar a postergar el desig de consum (almenys a curt termini) i  a reiniciar el rellotge biològic.

En resum, l’exercici físic és natural, és fàcil, ajuda a millorar la qualitat de vida, augmenta la autoestima, prevé malalties i millora l’aprenentatge. Després de llegir això, encara vols renunciar a aquests beneficis?

Font: psicologiaymente.net

 

Dues claus importants en el desenvolupament de l’adolescència són la necessitat d’establir noves relacions i el sentit de pertinença a un grup. Internet i les noves tecnologies en general s’han convertit en un facilitador de les interaccions socials. Però hem de tenir present que també hi ha riscos en la seva utilització i pot generar mal ús i abús.

TICCs Adolescència.jpg

En l’actualitat internet i les noves tecnologies són eines imprescindibles en la nostra societat. Les darreres generacions contemplen la tecnologia des d’una perspectiva diferent a la dels adults perquè han nascut amb ella. Tenen molta facilitat per utilitzar-la i sense ella en el seu entorn els hi seria molt complicat moure’s, relacionar-se i passar el seu temps d’oci.

 

Amb aquesta perspectiva, l’ús de la tecnologia -a la vegada que també és molt beneficiosa i està al darrera de molts dels avanços que han fet progressar a la societat en els darrers anys en diferents disciplines- ha fet sorgir un mal ús i molts abusos. Com tot, s’ha d’aprendre a utilitzar-la i fer-ho de forma correcta. De la mateixa manera que passa amb el cotxe: pot ser un instrument perillós però si es respecten els senyals, la velocitat o es prenen les mesures de seguretat adients com l´ús del cinturó –per exemple-, els riscos són molt menors.

 

Consells per fer un bon ús de les noves tecnologies:

– Primer de tot és vital que la persona que supervisa al menor coneixi les eines a supervisar per poder fer un acompanyament complet.

 

– Ensenyar als adolescents el funcionament tècnic de les tecnologies en relació a aspectes com virus, spam, suplantació de la identitat… entre altres.

 

– Tenir instal·lades eines com els antivirus i practicar hàbits segurs com no entrar en pàgines no fiables, utilitzar contrasenyes segures i canviar-les de forma periòdica.

 

– Acordar entre l’adolescent i la família els horaris de l’ús: parlar i pactar quan de temps es juga, quins dies o en quins moments.

 

– Col·locar l’ordinador en una zona de trànsit o comú de la casa. D’aquesta manera els pares o qui hi visqui en el domicili poden realitzar una certa supervisió dels continguts d’internet que consulta l’adolescent.

 

– Promocionar altres formes de relacions socials entre iguals, més pròximes i reals com les sortides amb amics o fer esport.

 

– Establir entre els pares un criteri d’edats per fer ús de la tecnologia. Per exemple: decidir a quina edat el seu fill pot tenir mòbil o pot tenir accés a determinats continguts d’internet.

 

– Potenciar la comunicació dels pares amb els fills adolescents: s’han d’obrir vies de comunicació amb l’adolescent i està obert al diàleg amb el fill en qualsevol moment o situació.

 

– Educació a les escoles i instituts sobre la gestió de sentiments i emocions, la comunicació de dades personals, el dret a la intimitat i el respecte per la imatge d’un mateix o dels altres. S’han de donar pautes per a les interaccions virtuals de forma segura.

 

– Detecció de símptomes que denotin un excés d’hores d’ordinador o mòbil: canvi en els hàbits, deixar de fer coses que abans els hi agradaven, canvis en la relació amb els iguals o els adults, pèrdua de la capacitat d’atenció o concentració, canvis d’humor en el seu estat d’ànim, augment de la irritabilitat, mals de cap, insomni i dificultats per a sortir de casa.

 

– Cercar ajuda professional si la simptomatologia abans descrita no millora o hi ha un agreujament dels símptomes.

Font: spcsalut.org