Dues claus importants en el desenvolupament de l’adolescència són la necessitat d’establir noves relacions i el sentit de pertinença a un grup. Internet i les noves tecnologies en general s’han convertit en un facilitador de les interaccions socials. Però hem de tenir present que també hi ha riscos en la seva utilització i pot generar mal ús i abús.

TICCs Adolescència.jpg

En l’actualitat internet i les noves tecnologies són eines imprescindibles en la nostra societat. Les darreres generacions contemplen la tecnologia des d’una perspectiva diferent a la dels adults perquè han nascut amb ella. Tenen molta facilitat per utilitzar-la i sense ella en el seu entorn els hi seria molt complicat moure’s, relacionar-se i passar el seu temps d’oci.

 

Amb aquesta perspectiva, l’ús de la tecnologia -a la vegada que també és molt beneficiosa i està al darrera de molts dels avanços que han fet progressar a la societat en els darrers anys en diferents disciplines- ha fet sorgir un mal ús i molts abusos. Com tot, s’ha d’aprendre a utilitzar-la i fer-ho de forma correcta. De la mateixa manera que passa amb el cotxe: pot ser un instrument perillós però si es respecten els senyals, la velocitat o es prenen les mesures de seguretat adients com l´ús del cinturó –per exemple-, els riscos són molt menors.

 

Consells per fer un bon ús de les noves tecnologies:

– Primer de tot és vital que la persona que supervisa al menor coneixi les eines a supervisar per poder fer un acompanyament complet.

 

– Ensenyar als adolescents el funcionament tècnic de les tecnologies en relació a aspectes com virus, spam, suplantació de la identitat… entre altres.

 

– Tenir instal·lades eines com els antivirus i practicar hàbits segurs com no entrar en pàgines no fiables, utilitzar contrasenyes segures i canviar-les de forma periòdica.

 

– Acordar entre l’adolescent i la família els horaris de l’ús: parlar i pactar quan de temps es juga, quins dies o en quins moments.

 

– Col·locar l’ordinador en una zona de trànsit o comú de la casa. D’aquesta manera els pares o qui hi visqui en el domicili poden realitzar una certa supervisió dels continguts d’internet que consulta l’adolescent.

 

– Promocionar altres formes de relacions socials entre iguals, més pròximes i reals com les sortides amb amics o fer esport.

 

– Establir entre els pares un criteri d’edats per fer ús de la tecnologia. Per exemple: decidir a quina edat el seu fill pot tenir mòbil o pot tenir accés a determinats continguts d’internet.

 

– Potenciar la comunicació dels pares amb els fills adolescents: s’han d’obrir vies de comunicació amb l’adolescent i està obert al diàleg amb el fill en qualsevol moment o situació.

 

– Educació a les escoles i instituts sobre la gestió de sentiments i emocions, la comunicació de dades personals, el dret a la intimitat i el respecte per la imatge d’un mateix o dels altres. S’han de donar pautes per a les interaccions virtuals de forma segura.

 

– Detecció de símptomes que denotin un excés d’hores d’ordinador o mòbil: canvi en els hàbits, deixar de fer coses que abans els hi agradaven, canvis en la relació amb els iguals o els adults, pèrdua de la capacitat d’atenció o concentració, canvis d’humor en el seu estat d’ànim, augment de la irritabilitat, mals de cap, insomni i dificultats per a sortir de casa.

 

– Cercar ajuda professional si la simptomatologia abans descrita no millora o hi ha un agreujament dels símptomes.

Font: spcsalut.org

 

Una magnífica forma de reactivar aquest blog és fent una entrada d’un article que es va publicar ahir al DM a sobre les noves tecnologies i l’expressió de l’amor, en el qual tresimes psicologia va participar.

capselera-article-dm-12-02-17
Clicau a s’imatge per llegir s’article.

 

Esper els vostres comentaris.

LES NOVES TECNOLOGIES NO PRODUEIXEN NECESSÀRIAMENT RELACIONS PERJUDICIALS, PERÒ TENDEIXEN A CONVERTIR-SE EN PROBLEMA SI SÓN L’ÚNIC INSTRUMENT DE RELACIÓ.

Sòcrates va afirmar: “Vaig a parlar amb el cap tapat, perquè, galopant per les paraules, arribi ràpidament fins al final, i no em freni, de vergonya, en mirar-te”. Escoltat això, el seu deixeble Plató, en un dels seus diàlegs escrits, va demostrar que és més fàcil entaular una relació, i mantenir-la durant un cert temps, amb una persona a la qual no veus, a la qual no has vist mai i a la qual probablement mai veuràs, que amb una persona a la qual veus, sobretot quan el que es vol transmetre són afectes i sentiments amorosos. Encara que aquests filòsofs de l’Antiga Grècia no coneixien les tecnologies de comunicació del segle XXI, les seves paraules ajuden a entendre el fenomen de les relacions personals remotes que es valen de la paraula escrita per comunicar-se.

Bo o dolent, segons l’ús.

Entaular relacions a través d’un xat (“sala” virtual en la qual diferents persones connectades a Internet mitjançant el seu propi ordinador intercanvien missatges en temps real), per mitjà de SMS (missatges escrits enviats pel telèfon mòbil) o recorrent a els populars correus electrònics (missatges escrits enviats a l’adreça electrònica, és a dir, a l’ordinador connectat a Internet, d’una altra persona), messenger, fòrums, etc. és més senzill que fer-ho en persona.

Per començar, en l’inici de la “conversa” o relació virtual es pot mentir fins i tot en allò que és més difícil fer-ho cara a cara: sexe, aspecte físic i edat. A més, s’eviten els condicionants més convencionals del nostre entorn humà habitual, com la distància física, la situació econòmica i social, etc. Freqüentment, en aquestes relacions a través de la Xarxa, s’oculten facetes que quan es parla cara a cara no agrada que quedin en evidència. La vergonya, la timidesa i la por al ridícul queden superats en el mitjà virtual perquè parlem amb el “cap tapat”. I malgrat el llenguatge escrit pot ser inferior en alguns matisos, té l’avantatge d’eludir les barreres que esdevenen dels rols que cadascú exerceix en la societat. Això ofereix avantatges i inconvenients. Gràcies a les noves tecnologies s’estableixen fèrtils relacions entre persones amb gustos i inquietuds semblants, i fins i tot poden lliurar a una persona de l’aïllament, però també li poden sumir en mentides i confusions que causen frustració.

Nova via per relacionar-se.

Què es busca en les relacions per Internet? Es pretén substituir les relacions cara a cara per les relacions virtuals per considerar-les més gratificants? Es busca una manera d’ampliar el cercle de relacions que mantenim en el nostre entorn proper?

En la majoria dels casos, la Xarxa és la via de contacte amb persones i grups que d’una altra manera ens serien inaccessibles. Se superen distàncies físiques i se sadolla la curiositat de conèixer gent, amb els qui, en general, es comparteixen aficions i interessos. Fins a aquí, tot és positiu. Bona part del problema apareix quan aquestes relacions substitueixen a les mantingudes al món físic, el dels nostres amics i familiars “reals”. Però no es pot convertir a Internet en eina maligna. Les patologies que la Xarxa evidencia són preexistents: Internet no és causa de les relacions anòmales, sinó una oportunitat que s’obre a persones amb problemes emocionals i de relació que, pretenent resoldre’ls, poden quedar atrapats a la Xarxa fins al punt que es transformi en la seva única forma de comunicació amb els altres.

La sensació de llibertat.

Les persones que es relacionen a través d’Internet experimenten una sensació de llibertat que no obtenen en les relacions ordinàries. Si bé s’han de seguir unes regles i unes normes pròpies del mitjà, les xerrades es produeixen de manera que permeten actuar des del convenciment que s’eludiran possibles conseqüències no buscades. Els internautes creuen controlar la situació i usen fórmules d’expressió impensables en altres entorns. A més, l’escriptura els descobreix interioritats que en la vida ordinària romanen ocultes i aquesta activitat li permet practicar una vella afició de la humanitat: el simulacre, la possibilitat de jugar a ser altres persones, de viure altres vides, encara que sigui de forma passatgera. Però, sobretot, qui comparteix amb altres persones el seu temps gràcies a Internet entén que pot trencar el compromís amb els seus interlocutors de manera unilateral i sense explicacions.

L’eina, Internet, és bona, però cal donar-li l’ús adequat.

Tot l’apuntat, excepte la incapacitat d’assumir compromisos, no és bo ni dolent. Jugar a ser un altre és una pràctica unida a l’home i la dona. De fet, hi ha persones que fan d’això la seva professió, aquí estan els actors; descobrir matisos d’un mateix gràcies a la seva plasmació per escrit pot ser positiu; sentir-se lliure i segur amb el que es fa, també. Els qui troben en Internet una fórmula més que sumar a les seves altres formes de relacionar-se, faran de la Xarxa un lloc on s’expressaran feliços i sociables, on conversar, on aprendre coses noves i compartir sentiments i coneixements. Faran del seu ordinador i d’Internet un instrument més per al seu desenvolupament personal i enriquiran la seva vida social.

Però Internet pot convertir-se en un refugi i despertar patologies ocultes o aguditzar-les. Ofereix la possibilitat de viure una irrealitat sense connexions coherents, la qual cosa potser molt atractiva per qui no se sent feliç amb si mateix. També possibilita fer mal i exposa a sofrir-ho. L’alerta es dispara quan aquesta eina, que dóna llibertat, o almenys ofereix la sensació de donar-la, es converteix en una nova forma d’esclavitud de la qual la víctima, a més, no és conscient.

Hi ha massa dependència si…

  • Les hores lliures es dediquen de forma gairebé exclusiva a relacionar-se amb altres persones a través d’Internet.
  • Es desatenen els llaços anteriors d’amistat, o fins i tot es trenquen.
  • Es vam mostrar agressius o irritables si no aconseguim establir connexió.
  • La persona afectada nega la seva dependència perquè no li agrada escoltar que s’està “enganxant” al xat, al messenger o als fòrums.
  • Oculta informació sobre els amics “virtuals”. Si en alguna ocasió va parlar d’ells, deixa de fer-ho.
  • Dedica moltes més hores a una conversa virtual del que és capaç de dedicar-li-ho a una relació personal, fins i tot robant hores de somni, treball o altres obligacions.

Font: revista.consumer.es