By |

A l’entrada d’avui vos present un article fantàstic a sobre les pors infantils de la psicòloga Virgínia González (www.conmishijos.com). Destaca per la senzillesa a l’hora d’explicar el tema.

PORS INFANTILS.

MIEDOS.jpg

Riure, plorar, enfadar-se… Experimentar emocions és un fet quotidià en nins i adults. Sentir por, també. És normal i fins i tot positiu, ja que suposa un estat d’alerta que protegeix de possibles riscos.

Hi ha temors comuns en gairebé tots els nins, propis de cada etapa evolutiva, els quals se superaran amb una mica d’ajuda de forma espontània. Només hem de preocupar-nos si les pors perduren massa en el temps o provoquen un estat d’ansietat desproporcionat.

Per què tenen por els nens?

Témer als estranys, a separar-se dels pares, a la foscor, al col·legi… són pors evolutives. Són temors comuns a gairebé tots els nins, la majoria passatgers, de poca intensitat i propis d’una etapa evolutiva concreta. Estan associats a les diferents fases del desenvolupament i van variant a mesura que evolucionen les característiques cognitives, socials o emocionals dels nins.

Ara bé, cadascun, en funció de les seves característiques personals i de les seves experiències, viurà aquestes pors de forma diferent o en diferents moments que uns altres, o fins i tot no experimentarà mai un temor determinat. No reaccionarà de la mateixa manera un nin que ha estat agredit per un ca que un altre que ha tengut  experiències positives amb animals.

Freqüentment, els pares recorren a la por per protegir als seus fills de situacions perilloses (electricitat, animals, trànsit), però també, els fiquen la por en el cos innecessàriament per controlar el seu comportament. És una pràctica educativa que, encara que aconsegueixi que el nin obeeixi en aquest moment, pot originar a la llarga problemes més seriosos.

Pors en funció de l’edat.

– Durant el primer any, el que més els sobresalta és la pèrdua de sustentació, els renous forts, els estranys i separar-se dels pares.
– A partir del segon any, descobreixen que hi ha animals que els poden fer mal, que no els agrada la foscor, que s’angoixen quan es fan alguna ferida i que els espanta allò desconegut. Per això, segueixen sense voler separar-se dels pares.
– Amb 3 i 4 anys les seves pors es fan més patents. La imaginació els juga males passades i elucubren sobre els monstres que s’amaguen en la foscor. També els espanta el dany físic i apareix la por als fenòmens naturals (trons, vent, terratrèmols).
– En arribar als 5 i 6 anys, mantenen la por a separar-se dels pares, als animals, a la foscor i al dany físic, però a més se suma la por a éssers malvats (lladres, segrestadors) i personatges imaginaris (bruixes, fantasmes, el “coco”, personatges de dibuixos animats). Tampoc els agraden els metges, sobretot si vesteixen bata blanca, i els preocupa la malaltia i la mort.
– Als 7 i 8 anys segueixen tenint por a la foscor, als animals i als éssers sobrenaturals, i afegeixen el temor a fer el ridícul per l’absència d’habilitats escolars, socials o esportives.
– De 9 a 12 anys disminueix la por a la foscor i als éssers imaginaris, però ara són especialment sensibles al col·legi (exàmens, suspensos), a l’acceptació social (integració en el grup, aspecte físic), a la solitud, a la malaltia i a la mort.

La reacció del nen davant la por.

Quan són bebès poden reaccionar amb sobresalt o plorant; més tard, a més de plorar, intenten evitar costi el que costi la font que els causa el temor, cercant la companyia d’un adult que els protegeixi.

De vegades, simplement, experimenten algun canvi en el seu comportament habitual, per exemple, poden manifestar alguna regressió en els seus hàbits, tornant-se a fer pis en el llit o a xuclar-se el dit quan ja havien deixat de fer-ho.

Les pors no són motiu de grans preocupacions, però si són tan intenses i persistents que repercuteixen negativament en el desenvolupament del nin, en la seva vida quotidiana o en els seus estudis; i la família, malgrat els seus esforços, no sap com manejar la situació, seria convenient visitar a un professional.

Com ajudar al nin a superar la por.

· Primer, identificar el que produeix por.
· Parlar sobre les coses que li causen temor, que se senti escoltat.
· Tenir un talant comprensiu. Procurar que no se senti avergonyit ni renyat.
· Transmetre-li seguretat i confiança, sempre amb un to relaxat.
· Motivar-li al fet que s’enfronti als seus temors de forma gradual, encara que al principi sigui amb la nostra ajuda, sense forçar-los i elogiant les seves conductes valeroses.
· Fomentar la seva autoestima i autonomia.
· Ensenyar-li maneres de contrarestar l’ansietat: escoltar música, relaxar-se, o activitats que el mantinguin ocupat (explicar fitxes, enumerar menjars favorits).
· Concedir-li algun poder sobre la situació (encendre una petita llum, tenir una petita mascota).
· Esser un exemple per ells, de manera que tingui en nosaltres un model adequat d’afrontament.
· Oferir al nen una visió positiva del món. Ensenyant-li a no preocupar-se excessivament per les coses i a trobar solucions als problemes que li sorgeixin.
· Molt d’humor. Un bon antídot contra la por és transformar aspectes aterridors en característiques gracioses mitjançant dibuixos i bromes.

Què NO fer si el nin té por.

· No s’ha d’ignorar la por. Frases del tipus “no t’espantis, no tens motiu” o “has de ser valent” els fan sentir incomprès i tot sol davant el perill, ja que si els seus pares neguen la seva por, segurament no el podran ajudar a superar-la.
· Tampoc es recomana reaccionar de forma exagerada. El nin pot veure en això més atenció i concessions de les normals, que li lliuren de tasques i obligacions, reforçant accidentalment els temors.
· No burlar-nos dels ells, ni renyar-los per aquest motiu. La ridiculització els hi minva la confiança en si mateixos i fa que tractin d’ocultar la seva por.
· No evitar-li els objectes i fets que tem, ja que així supera momentàniament la por, però no li ajuda a vèncer-ho definitivament.
· Permetre’ls dormir en el llit amb els pares ha de ser alguna cosa molt excepcional, com a motiu de festa, però mai com a mitjà per solucionar el problema.
· No mentir al nin. La informació sobre un fet que li sobrepassa (per exemple, vacunar-se) li pot ajudar a controlar-ho. Simplement s’han d’explicar les coses de manera senzilla perquè les pugui entendre.
· Si són nens especialment temorosos, evitar les històries d’ogres, fantasmes o bruixotes, o activitats que puguin espantar-los (pel·lícules de por, esglais…), sobretot abans d’anar-se a dormir.
· No transmetre’ls els nostres temors personals.

 

By |

Que és?

enuresis-nocturna-cuando-mi-hijo-se-hace-pis-en-la-cama_739_1000-300x271.jpgL’enuresi nocturna infantil consisteix en la incontinència involuntària de l’orina mentre la persona està dormint, perquè la persona no actua, ja sigui despertant-se o aguantant l’orina, quan la bufeta està plena. Es considera que estam front aquest problema quan la incontinència es produeix al manco dues vegades per setmana durant un mínim de 3 mesos consecutius.

Un 7,8% de persones entre 6-10 anys tenen aquest problema. A mesura que augmenta l’edat disminueix la presència d’aquest problema, això s’explica pels diferents ritmes maduratius de les persones. L’enuresi és significativament més freqüent en nins que en nines i té un fort component hereditari.

Com es tracta?

La primera indicació és que no es recomana tractar el problema fins que es compleixin aquestes tres condicions:

1) Que la persona hagui complit 6 anys.
2) Que després d’un estudi nefrològic complet (anàlisi de sang i orina, ecografia del sistema urinari i registre del patró de micció) es descarti qualsevol malaltia mèdica.
3) Que tant les persones que supervisaran el tractament com la persona que té el problema estiguin molt motivats per afrontar el tractament ja que sobretot al principi és molt dur (despertar-se dues o tres vegades al llarg del vespre, canvis de roba, canvis de llençols, etc.).

Un cop superades aquestes condicions arriba l’hora de realitzar una avaluació psicològica completa del cas i si l’avaluació és favorable s’iniciarà el tractament basat en un sistema d’alarma que ens avisa quan la persona s’orina de manera involuntària al llarg del vespre. El que s’espera del sistema d’alarma és que afavoreixi l’associació de la sensació de bufeta plena amb la contracció de l’esfínter per no orinar-se i això s’aconsegueix despertant a la persona mitjançant l’alarma quan comença a orinar-se. El fet de despertar-se produeix la contracció de l’esfínter per a continuació anar al bany a orinar. La repetició d’aquest cicle farà que la persona, o es desperti abans d’orinar-se al llit i vagui al bany, o que mentre la bufeta tengui cabuda la persona pugui dormir sense orinar-se al llit i sense anar al bany.

El sistemíndicea d’alarma s’acompanyarà d’un sistema de premis per afavorir l’avanç del tractament i d’unes rutines que afavoreixin el control de l’orina (Ex. no beure líquid en excés poc abans d’anar a dormir, anar a orinar sempre abans d’anar a dormir, etc.).

Aquest sistema de tractament té una eficàcia del 95% i el millor de tot, les recaigudes són mínimes i fàcils de reconduir. La duració del tractament és variable perquè depèn del ritme d’aprenentatge de la persona però entre les 6-7 setmanes el 80% de persones aconsegueixen acabar amb èxit el tractament.

Evolució del darrer cas tractat amb èxit.

Es tracta d’un nin de 6 anys amb un ritme de desenvolupament correcte en relació a la seva edat excepte per l’enuresi nocturna. Els pares i el nin presenten alta motivació per afrontar el tractament i a l’estudi nefrològic sols es detecta que la capacitat de la bufeta és lleugerament inferior a l’esperada per la seva edat (això és un “handicap” afegit perquè la bufeta s’omplirà més aviat que en altres persones, però no bloqueja la possibilitat d’iniciar el tractament).

Es posa en marxa el sistema de tractament combinat (alarma, premis i rutines) i aquest és el resultat setmana a setmana:
1ª Setmana: l’alarma sona cada vespre i alguns vespres dues i tres vegades. Els primers dies hi ha que despertar al nin perquè dorm tan profund que no sent l’alarma. Cap el final de la setmana comença a observar-se un augment del temps de contenció.
2ª i 3ª setmana: el nin banya el llit una vegada, en dues ocasions completa un vespre eixut sense aixecar-se per anar al bany; i la resta de dies demana per anar al bany una vegada.
4ª i 5ª Setmana: el nin bany el llit una vegada i la tendència canvia augmentant el dies de vespres eixut i sense anar al bany.
6ª i 7ª Setmana: la tònica habitual és no banyar el llit amb una clara tendència a no despertar-se per anar al bany. Finalment acumula 14 vespres consecutius sense banyar i el tractament intensiu s’atura. A continuació s’inicia una fase de seguiment on si banya un dia el llit es torna a utilitzar uns dies els sistema d’alarma fins que s’aconsegueixi de nou el control.

Si voleu més informació no dubte en contactar amb mi.