A l’entrada d’avui vos present un article fantàstic a sobre les pors infantils de la psicòloga Virgínia González (www.conmishijos.com). Destaca per la senzillesa a l’hora d’explicar el tema.

PORS INFANTILS.

Riure, plorar, enfadar-se… Experimentar emocions és un fet quotidià en nins i adults. Sentir por, també. És normal i fins i tot positiu, ja que suposa un estat d’alerta que protegeix de possibles riscos.

Hi ha temors comuns en gairebé tots els nins, propis de cada etapa evolutiva, els quals se superaran amb una mica d’ajuda de forma espontània. Només hem de preocupar-nos si les pors perduren massa en el temps o provoquen un estat d’ansietat desproporcionat.

Per què tenen por els nens?

Témer als estranys, a separar-se dels pares, a la foscor, al col·legi… són pors evolutives. Són temors comuns a gairebé tots els nins, la majoria passatgers, de poca intensitat i propis d’una etapa evolutiva concreta. Estan associats a les diferents fases del desenvolupament i van variant a mesura que evolucionen les característiques cognitives, socials o emocionals dels nins.

Ara bé, cadascun, en funció de les seves característiques personals i de les seves experiències, viurà aquestes pors de forma diferent o en diferents moments que uns altres, o fins i tot no experimentarà mai un temor determinat. No reaccionarà de la mateixa manera un nin que ha estat agredit per un ca que un altre que ha tengut  experiències positives amb animals.

Freqüentment, els pares recorren a la por per protegir als seus fills de situacions perilloses (electricitat, animals, trànsit), però també, els fiquen la por en el cos innecessàriament per controlar el seu comportament. És una pràctica educativa que, encara que aconsegueixi que el nin obeeixi en aquest moment, pot originar a la llarga problemes més seriosos.

Pors en funció de l’edat.

– Durant el primer any, el que més els sobresalta és la pèrdua de sustentació, els renous forts, els estranys i separar-se dels pares.
– A partir del segon any, descobreixen que hi ha animals que els poden fer mal, que no els agrada la foscor, que s’angoixen quan es fan alguna ferida i que els espanta allò desconegut. Per això, segueixen sense voler separar-se dels pares.
– Amb 3 i 4 anys les seves pors es fan més patents. La imaginació els juga males passades i elucubren sobre els monstres que s’amaguen en la foscor. També els espanta el dany físic i apareix la por als fenòmens naturals (trons, vent, terratrèmols).
– En arribar als 5 i 6 anys, mantenen la por a separar-se dels pares, als animals, a la foscor i al dany físic, però a més se suma la por a éssers malvats (lladres, segrestadors) i personatges imaginaris (bruixes, fantasmes, el “coco”, personatges de dibuixos animats). Tampoc els agraden els metges, sobretot si vesteixen bata blanca, i els preocupa la malaltia i la mort.
– Als 7 i 8 anys segueixen tenint por a la foscor, als animals i als éssers sobrenaturals, i afegeixen el temor a fer el ridícul per l’absència d’habilitats escolars, socials o esportives.
– De 9 a 12 anys disminueix la por a la foscor i als éssers imaginaris, però ara són especialment sensibles al col·legi (exàmens, suspensos), a l’acceptació social (integració en el grup, aspecte físic), a la solitud, a la malaltia i a la mort.

La reacció del nen davant la por.

Quan són bebès poden reaccionar amb sobresalt o plorant; més tard, a més de plorar, intenten evitar costi el que costi la font que els causa el temor, cercant la companyia d’un adult que els protegeixi.

De vegades, simplement, experimenten algun canvi en el seu comportament habitual, per exemple, poden manifestar alguna regressió en els seus hàbits, tornant-se a fer pis en el llit o a xuclar-se el dit quan ja havien deixat de fer-ho.

Les pors no són motiu de grans preocupacions, però si són tan intenses i persistents que repercuteixen negativament en el desenvolupament del nin, en la seva vida quotidiana o en els seus estudis; i la família, malgrat els seus esforços, no sap com manejar la situació, seria convenient visitar a un professional.

Com ajudar al nin a superar la por.

· Primer, identificar el que produeix por.
· Parlar sobre les coses que li causen temor, que se senti escoltat.
· Tenir un talant comprensiu. Procurar que no se senti avergonyit ni renyat.
· Transmetre-li seguretat i confiança, sempre amb un to relaxat.
· Motivar-li al fet que s’enfronti als seus temors de forma gradual, encara que al principi sigui amb la nostra ajuda, sense forçar-los i elogiant les seves conductes valeroses.
· Fomentar la seva autoestima i autonomia.
· Ensenyar-li maneres de contrarestar l’ansietat: escoltar música, relaxar-se, o activitats que el mantinguin ocupat (explicar fitxes, enumerar menjars favorits).
· Concedir-li algun poder sobre la situació (encendre una petita llum, tenir una petita mascota).
· Esser un exemple per ells, de manera que tingui en nosaltres un model adequat d’afrontament.
· Oferir al nen una visió positiva del món. Ensenyant-li a no preocupar-se excessivament per les coses i a trobar solucions als problemes que li sorgeixin.
· Molt d’humor. Un bon antídot contra la por és transformar aspectes aterridors en característiques gracioses mitjançant dibuixos i bromes.

Què NO fer si el nin té por.

· No s’ha d’ignorar la por. Frases del tipus “no t’espantis, no tens motiu” o “has de ser valent” els fan sentir incomprès i tot sol davant el perill, ja que si els seus pares neguen la seva por, segurament no el podran ajudar a superar-la.
· Tampoc es recomana reaccionar de forma exagerada. El nin pot veure en això més atenció i concessions de les normals, que li lliuren de tasques i obligacions, reforçant accidentalment els temors.
· No burlar-nos dels ells, ni renyar-los per aquest motiu. La ridiculització els hi minva la confiança en si mateixos i fa que tractin d’ocultar la seva por.
· No evitar-li els objectes i fets que tem, ja que així supera momentàniament la por, però no li ajuda a vèncer-ho definitivament.
· Permetre’ls dormir en el llit amb els pares ha de ser alguna cosa molt excepcional, com a motiu de festa, però mai com a mitjà per solucionar el problema.
· No mentir al nin. La informació sobre un fet que li sobrepassa (per exemple, vacunar-se) li pot ajudar a controlar-ho. Simplement s’han d’explicar les coses de manera senzilla perquè les pugui entendre.
· Si són nens especialment temorosos, evitar les històries d’ogres, fantasmes o bruixotes, o activitats que puguin espantar-los (pel·lícules de por, esglais…), sobretot abans d’anar-se a dormir.
· No transmetre’ls els nostres temors personals.